LA FARIGOLA

La farigola ve de la paraula llatina " ferricula " però també en caatalà s'anome timó y el nom cièntific amb que es coneix es " Tymus vulgaris ". I en castellà " tomillo ".

La farigola es un petit arbust aromàtic perennifoli que no passa dels 10 cm. d'alçada Presenta fulles sense peciol, moltes petites de 4 a 9 mm. amb les vores del limbe enrotllades cap al revés. Les fulles són d'un color verd apagat per l'envers i de un color blanquinós per revés ja que està cobert de pels blancs. Les fulles es disposen de forma oposada al llarg de la tija. ( veure

primera fotografia ).

Les nombroses branques són llenyoses, erectes, compactes i marranoses ( tercera fotografia). Floreix a la primavera. Les flors són lleugerement blaves , i es disposen formant canells. ( primera i tercera fotografia). " El dia de l'Ascensió i n'es de festa grossa, les donzelletes d'Ausona van a collir les farigoles, perquè damunt d'una d'elles veuen el que els avis conten que Jesús hi posà el peu, per a volar a la Glòria " ( Jacint Verdaguer), A la flor que no hi ha mel, les abelles no hi adoren i precisament la mel de farigola es una de les més gustoses.

Els antics egipcis utilitzaven la farigola barrejada amb altres ingredients per embalsamar els morts. A l'antiga Grecia l'utilitzaven com a perfum durant els banys i la cremaven com a encens al altar dels seus déus.Una llegenda explica que la farigola va nèixer de la llàgrima de la bella Helena , a qui els déus van convertir en planta. Els romans l'utilitzaren per purificar els espais i per donar una sabor aromàtica al forratge i als licors. Durant l' Edat Mitjana , es possava sota els coixins per conciliar al son i protegir-se de malson. En aquest període , les dames brodaven la figura de la farigola en les vestidures dels cavallers i guerrers ja que es suposava que donava valor i força al portador. S'utilitzava també com encens i es posava sobre el féreter , durant el funeral perquè s'assegures el pas a l'altra vida.

Farigola, seca farigola, surt que la primavera torna, ja pots posar-te verda, florir i resplandir que la llum brilla i el dia és mes llarg.

Farigola, dolça farigola, sopa farem i curarem, ja que aquestes propietats , ets l'ùnica que, ens saps. Segons la tradició , el Divendres Sant principalment com durant tota la Setmana Santa fins a principi de juny, es quan s'ha de recollir la farigola, dons és un dia de lluna plena i aquesta lluna té les propietats i les virtuts per reforçar la saba i es el període màxim de floració. Avui encara en molts pobles el Divendres Sant a la porta de l'església s'hi posen manells de farigola.

SOPA DE FARIGOLA. El poeta Josep Carner ho explica així : " Fum que vas a la teulada i que n`'xes floc a floc, dius a la lluna afilada : - Vora l'olla salta el foc -. La mare crida i trascola i vigila de reüll la sopa de farigola que està si bull si no bull. Si, de lluny, el fum albires, plega, pare, tan fadic; ja s'entaulen les cadires i les sopes fan bonic; fins la boca més flamenca de desig d'haver-te es mor, sopa humil, sopa roseenca , mostrejada amb oli d'or . Troballa que ens fòres duta per un savi saberut, l'herba humil de roca eixuta et penetra de virtut, a la serena bocada troben la conversa els grans i a l'última cullerada hi ha la son per als infants ".

LA LLAMA

LA LLAMA és un mamifer artiodàctil de la familia dels camèlids. El seu nom cientific es " lama glama ". Viu en estat domèstic des de fa milers d'anys ( les inques ) i forma ara part de la nostra ramaderia n autòctona. És una mica més gran que el guanac i difereix d'aquest per la forma del crani, les puntes de les orelles, corbades cap a l'interior i les callositats del pit i extremitats. ('última fotografia ).

Són animals que poden criar-se consumint farratge de baixos nivells de qualitat i digestibilitat on altres rumugants haurien serioses dificultats de sobreviure. Són incisius i molt longeus, afavorits per un sistema dentari que els permet seguir recollint farratge malgrat l'arid del terreny i l'apoquedat del mateix.

Té el cos cobert de llana espessa i llarga, que pot èsser de diversos colors i que comercialment es força apreciada. La seva carn porta més proteïnes que la de bou o de vaca i menys colesterol que la del xai. Transforma amb molt alta eficiència el farratge en carn i fibra ; aquesta es de molt bona firmeza i qualitat coneguda com " fina fiber " , producte molt apreciat en el món i té un alt pteu en el mercat. ( veure penúltima fotografia ).

El seu aparell digestiu té tres compartiments a diferència dels remugants clàssics que tenen quatre. Arriba a fer 115 cm. d'alçada en la creu ( dels més alts ) , de tronc esvelt , coll llarg, cap petit amb el mussell afuat, orelles llargues i amples, cua curta i potes primes ( segona fotografia ).

És el camèlic de major altura i mida, podent arribar a pesar 125 Kg. L'edat fèrtil comença als quatre anys i dura aproximadament fins als setze. Aón mansos, tranquils, pacifics i senzills de manejar. Com animal de càrrega pot transportar més de 50 kg. i caminar durant dos o tres setmanes a una mitjana de 40 km. diaris. Els hi agrada de tant en tant refrescar posant mig cos damunt l'aigua. ( primera fotografia ).

La LLAMA és un mamifer artiodàctil de la familia dels camèlids. El seu nom cientific es " llama glama ". Viu en estat domèstic des de fa diverses dècades i forma part de la nostra ramaderia autòctona. És una mica més gran que el guanac i difereix d'aquest per la forma del crani, les puntes de les orelles, corbades cap a l'interior, i les cal.lositats del pit i extremitats.

Són animals que poden criar-se consumint farratges de baixos nivells de qualitat i digestibilitat on altres remugants haurien serioses dificultats de sobreviure.

PLANTES SILVESTRES COMESTIBLES.

Solament posaré quatre : Agrella , el seu nom científic es " rumex acetosa " ( primera fotografia). El gust àcid de les fulles motiva el seu nom en català de " vinagreta " i de " accedera " en castellà. El seu gust es semblant al de la bleda però una mica més picant. Es poden fer amanides doncs les fulles tenen el gust com el Kiwi o la maduixa de bosc. I també sopes i purés.

Dent de lleó , el seu nom científic es " taraxacum officinale " , en castellá " diente de león o camoroja ". Les fulles surten de la terra, no al llarg de la tija. Les seves fulles tenen usos gastronòmics i es poden menjar crues , fregides o bullides. Creixen a les vores dels camins, marges de boscos... ( segona fotografia). Es poden fer bones amanides amb l'api, la ceba o la pastanaga. Tenen propietats diurètiques, hepàtiques i laxants.

L'ORTIGA , el seu nom científic es " urtica dioica " i en castellà te el mateix nom. Els brots tendres i les fulles , després de rentar-les amb guants, es fan bullir entre 10 i 15 minuts; amanides amb oli i sal superen en valor nutritiu a les dels espinacs aportant ferro o silici i una gran quantitat de proteïnes. ( tercera foto). L'0rtiga és una herba comestible i medicinal excel.lentíssima : en infusió per curar la cistitis i els dolors reumàtics, es també depurativa i diürètica. El suc fresc es pren contra l'anèmia ja que és molt rica en vitamines, ferro i minerals. Alguns la consideren " herba maleïda " per les fitblades.

LLETSÓ, el seu nom cièntífic es " sonchus oleraceus " i en castellà " cerraja o lechuguilla ". És un dels ingredients normals de la cuina mediterrània tradicional : per fer amanides amb romàquet, enciam, cogombre, ceba i pastanaga ( quarta fotografia). Resulta molt útil per contrarrestar el gust una mica insípid de l'enciam comercial. A casa nostra durant i després de la Guerra feiem moltes amanides de lletsons. Les fulles agraden moltíssim als conills. Les infosions serveixen : per combatre la grip, els refredats , la gota i la hipertensió arterial.

ALFALS o USERDA

L'ALFALS és una planta herbàcia perenne amb fulles trifoliades, àrpex foliolats dentats, inflorescències blavoses i fruit en llegums amb un cert nombre de llavors , que tenen la forma d'una petita mongeta , i fan uns 2 mm. de longitud( primera fotografia )

El seu nom científic es " medicago sativa " i es molt utilitzada en el món farmacèutic com després veurem " medicago " . La paraula alfals prové de l'àrab " al - fac - facah " que significa " mare de tots els aliments o el millor aliment " , utilitzant-la per enfortir el cabell.

Molt conreada com a planta farratgera ( tercera i quarta fotografia ) . Prospera en tot tipus de clima resistin molt bé les gelades. Es fa en secans de més 600 mm. de pluja anual i en regadius. Dóna 4 dallades en climes freds ; en els meridionals en incrementar-se el cicle vegetatiu, hom pot obtenir de 6 a 7 dellades.

És una planta àvida de fósfor i de potasi, i agraeix les aportacions de nitrogen després de cada tallada. La sembra és fa a la primavera o la tardor a raó de 18 - 20 kg. de llavors per ha. Es recol.lectada amb un 75 - 85 % de humitat i dóna un rendiment en farratge sec de 10 -12 tm/ ha.

La producció és consumida en part ( 45 % ) en verd, i la resta és conservada ensitjada, seca o deshidratada, quan es dóna aquest últim cas , l'alfals és transformat en farina destinada a l'elaboració de pinsos. La producció des del 1.950 s'ha duplicat degut al poc treball a esmerçar-hi, a la fàcil mecanització i als bons preus del mercat. Les comarques catalanes on se'n produeixen són: la conca del Segre, la del Gironés, la Selva i l'Empordà.

L'alfals és una de les font minerals més riques doncs les seves arrels absorbeixen gran cantitat. Es un excel.lent estimulant gràcies als remineralitzants ( calci i sílice ) i es beneficiosa per millorar les ungles fràgils, els cabells oberts i trencadisos, la menopausia i la osteoporosis.

VIDRIOL o SERP DE VIDRE

El VIDRIOL es un llargardaix, sargantana o saurí sense potes , de cos cilìndric, que sovint es confon amb una serp. El nom científic es " anguis fragilis " , i en català també se'l coneix com lliseta pel tacte suau de la seva pell, i serp de vidre per la fragilitat de la seva cua.

Pot assolir fins a 50 cm. de llargada. La seva cua és llarga, sovint més llarga que el conjunt del cos i el cap ( primera i segona fotografia ). Com fan molts llangardaixos i sargantanes, però cap serp, quan se senten en perill per l'atac d'un possible deprededor alliberan la cua. La cua despressa manté durant un temps, el moviment que fàcilment pot atraure l'atenció del possible deprededor, fet que permet la fugida del vidriol. És un animal diurn que a diferència de les serps muda la seva pell per plaques i no sencera.

Busca indrets humits, tot i que vol l'escalfor del sol com els altres llangardaixos. Els vidriols s'alimenten sobretot de llimacs, baboses, cucs, aranyes cenpeus, insectes i llurs larves; cosa que fa que siguin especialment abundants en llocs humits amb força cobertura vegetal herbàcia i semiarbustiva , com ara els boscos de ribera.

Té aspecte de serp...... es mou reptant com una serp i té llengua bífida... però té parpelles mòbils , com qualsevol llangardaix , que li permeten tancar el ulls i, a banda i banda de la part posterior del cap, un parell de petits i curts conductes auditius, els orificis d'entrada es troben en un plec de la pell difícil de veure. Es una espècie ovovipara. Animal molt tolerable al fred.

El color dels vidriols és variable - bru, gris, vermellos -. Les femelles tenen sovint una línea fosca sobre fons clar que segueix la columna vertebral, i els costats i ventre foscos. Els mascles són de coloració més uniforme, però poden tenir taques blaves. Destaquen per la seva longevitat, en captivitat, han arribat als 50 anys de supervivència.

PERDIUS ROGES

La perdiu vermella nomenada científicament ( alectoris rufa ) es una espècie bàsicament granívola ( llavors, flors, frruits, fulles..) i pot substiruir-les per matèria verda. També són importants en la seva dieta els invertebrats, insectes i liquens. Es distribueixen per tota la Península Ibèrica i apareixen en ambients molt variats des de el nivell del mar fins a prop dels 2.000 metres; en zones de cereals, de vinya, d'olivera i de matoll baix( última i penúltima fotografia ).

Es un ocell autòcton sedentari, d'origen paleàrtic. La morfología del cos, la disposició de les potes i en la forma de caminar ens indica que es tracta de una au marxadora. Ressegueisen amb afany el terreny buscant les llavors, els brots que, junt amb una ampla gama d'insectes i llurs larves , de cucs i de mol.lucs són el seus aliments.

Es reprodueix en terres baixes seques i posa els ous en un niu a terra, per això les aus repinyares se'n aprofiten. La seva crisa es trisilabiada KA- CHU- CHU. La posta més freqüent es situa entre 11 i 17 ous i l'incubació dura 23-24 dies . Els mascles construeixen els nius però es la femella qui s'encarrega de la descendència. Algunes femelles tenen la capacitat de realitzar dos postes consecutives, la primera incubada pel mascle i la segona per la femella : les dues pollades neixen simultàniament i cada membre s'encarrega de la seva pollada.

Els polls de perdiu ( veure tercera fotografia ) d'una setmana no volen ni tenen cua i el plomisol és blanc en la part superior del bec i daurat en la seva part venbtral. A les dues setmanes comença a realtzar petits vols i el color del plomisol en la part superior del bec es canvia a un color negre mentres que en la part ventral es torna blanc. Amb tres mesos el bec i les potes són de color taronja i el collaret del coll està sense tancar; dies després les potes es tornen vermelles i començan a volar. En aquest període menjan insectes, cucs, invertebrats.

La perdiuy roja adulta ( primera, segona i tercera fotografia ) té una longitud aproximada entre 33 i 38 cm. i una envergadura de 50 a 6o cm. , amb una cua que arriba amidar uns 12 cm. aproximadament . El plomatge i el color que les caracteritza canvien segons l'edat i el sexe. El seu aspecte es molt característic, amb un pitet de color blanc brut, front gris i una banda negre des de el bec fins l'ull que s'allarga cap al darrera i fins a sota el pitet. El pit de color gris blavós, abdomen rogenc i els costats trencats per plomes de color castany vermellós, blanc i negre. Les parts superiors són de tons marrons en ocasions vermellosos. La cua es gris-vermelliosa. Les ales són marrons fosques. Les pores, bec i l'anell orbital dels ulls són de color vermell.

He portat les perdius perquè a més de ser l'espècie de caça menor més important d'Espanya i de Catalunya el consum de llavors tractades amb insecticides ( imidacloprid ) i fungicides ( tiram i difenoconazol ) posen en greu perill a questa preciosa i animadora au dels nostres camps. Durant el període de sembra dels cereals, a la tardor i a la primavera , las perdius menjan les llavors que no s'endinsant prou al sol o quedan escampades mentres dura la sembra. I si s'utilitzen fitosanitaris pel blindatge de les llavors per evitar infeccions de fongs, paràsits i atacs de insectes, hem de tenir molta cura doncs podem provocar la mort d'altres animals com la perdiu roja.

CABRES MONTESES

r












Les cabres monteses o salvatges són una espècie amb fort dimorfisme sexual igual que d'altres bovins. Les famelles miden uns 120 cm. de llarg i 60 cm. d'alçada en la creu, pesant entre els 30 i 45 quilos. Tenen unes banyes bastant curtes. Els mascles, en canvi, poden arribar als 148 cm. de llarg i tenen una alçada de 77 cm. en la creu, arribant a un pes màxim de 110 quilos. Les banyes dels mascles són notablement més revinguts i poden arribar a èsser el triple de llargs que els de les famelles.

El color i la longitud del pelatge varía segons les espècies i l'època de l'any. A l'hivern el pelatge és més llarg i el color grisós . Darrere les mudes ( abril- maig) el color es torna terrós o canela amb clapes fosques a la part inferior de les potes que en els mascles pot extendres fins als flancs, espatlles i ventre.

El seu crani és petit i el seu musell es més allargat que el de la cabra domèstica. De peu forcat, de constitució forta, d'extremitats nerviüdes, amb la cua molt curta ( d'uns 15 cm.) aixacada cap amunt i que mou amb soltesa i freqüència. Les seves orelles ( d'uns 13 cm. de longitud ) , estàn disposades per a orientar els seus pavellons auditius en la mateixa forma que les seves congèneres rumiants.

S'alimenten predominantment d'herbes , brots i quan arriba l'hivern de fulles d'arbres. Es tracta d'un dels mamífers més representatius de les nostres muntanyes. Habiten el centre i al sud de la Península Ibérica ( Ports de Besseit- Monte Caro , serra de Gredos, serra Nevada i serralada de Ronda ). Viuen en ramats formats, generalment , per individus del mateix sexe; els mascles a les parts més altes, i en cotes muntanyoses entre els 6oo m. als 2.500 m. d'alçada.